BON NADAL I FELIÇ ANY NOU

Send your own ElfYourself eCards

Ciutat Perduda

Sal calmada entre l'espessa runa que pertany al teu carrer
Resta immòbil entre les esquerdes del teu cor ferit
Ciutat deixeble de les ànimes viatgeres totes elles
Derrotades sense jugar ni a pirates ni a bandolers
Alienes al vencedor, venudes per ser encaixades
Dins la via del trajecte escollit pels comandants.

Centenars de comediants condemnats a fer somriure
Als esclaus que perpetus pengen dels fils dels titellaires
Cercant les espases abandonades, en les seves hores lliures,
Per fer-se’n propietaris abans que tornin a casa
Les aigües vermelles que han deixat en la memòria
Els teus carrers guarnits, la teva ciutat perduda.

(Caiguda i amb l’ànima morta rendeixes el darrer alè
Per enlairar la bandera que ens romandrà resistents).

Si amor

Si amor és mirar-me als teus ulls
I molt a dins el seu foc sentir
Si és la bella il·lusió de viure
O és el mai explicat desig
Si és sentir tes constants carícies
I morir d’alegria i dolor
És amor! el que a l’ànima sento
El que a l’ànima sento és amor.

Biel, Gerard

La meva nit té dues llunes
Per lliurar-me la claror del meu camí.
Un deliri fet a mida del meu pas.
Una clenxa de gaixiva a la noguera.
La paleta de colors del meu mural.

El meu dia dos matins
Per viure la gaubança d’un nou jorn.
Una festa sense hora de termini.
Un cel i un mar, focs d’artifici.
Un viatge, un regal nou per obrir.


I tots dos sumen tres cors dins el meu cos
M’esperonen bategades l’esperit
No em preguntis quin és més bonic dels dos
Perquè és tasca molt difícil d’escollir.



Us estimo, ninos

NO HI HA POEMA
NI PARAULA
QUE NI TAN SOLS
S´ACOSTI
A PODER
EXPLICAR
EL QUE
T´ESTIMO

Money Món ai!

Beneïda misèria, incrustada i perduda
Entre les males herbes dels camps inerts
Feridora avarícia de l’individu sempre
Destructora entre els bassals autòmats
De la persistència humana o casi humana.

Preferida misèria, deixa'm ser animal
Per guarir-me de l’home i el seu embolcall
Satisfés-me l’orgull de ser jo mateix
Entre somnàmbules ombres que deambulen
Persistents cercant la felicitat erradament.


Presentat al Melorepte 37 proposat per la Xantalam.
Money Money
Cabaret

Sinonímia- Somni - Cat!!

--------Espasa de fusta
-----------Baralla de cartes
-------------Muntanya refugi
-------------Platges encantades------De torres---de sal-- ----------I castells de sorra
-------------Sol a l’arenal I dins l’aigua l’ombra Espina forjada D’escuma mullada
-------------Ferida invisible Paisatge inefable Fals de plastilina Per lluites sensibles
-------------Mai més reis Ni classes socials La memòria ens recorda Que som animals
------------Felins que esgarrapen d’una revolada la seva carn tendra qui gosi tastar-la
-------------Rèptils lepidosaures Per aconseguir bons guanys No tenim escrúpols
------------Esclafant germans, fustigant vells amics, trepitjant companys. Veig
----------Nines i nins Per tots els infants Anar a tot arreu Només caminant
-----------Prou benes inútils Pels ulls de la historia. Del pobre innocent
------No vessa més sang. No vull ja més guerra Per un tros de terra
--Tot això és un somni I en sóc prou conscient Ferida invisible
--Recorda memòria. Baralla de cartes i espases de fusta
-------Petites històries que explicava l’avi, la nostra
----Cultura, el cor mil.lenari. Tambors de victòria
---Per una derrota. Farcells a l’esquena, exilis
-----Forçats. Cartes d’enyor per la
----Terra estimada, desades al
--Calaix de la vergonya, es
Barregen amb l’orgull,
-La rauxa i el seny
--Aquest somni
--Que m’acull
D’un poble irreverent
I Catalunya inde
------pendent

Presència

No hi ets

I al no ser-hi ha marxat tot
No em sents ni et veig
Ni em veus. Ni et sento
Ni tan sols resquícies.

No hi ets.

Ni una olor, ni un record.
El soroll d’una paraula mal escrita
Llegir la teva veu
Dibuixada en un paper.

No hi ets.

Renèixer en l’enyorança
I restar esperant el teu retorn
Escoltant el teu silenci
Com fa renèixer la teva presència.
És la darrera tasca que faré per mi
Car insòlit benefici no espero ser assolit.

Els merescuts guardons
Pengen de la bella paciència
Mentre la flama de les nits
Que enllumenàvem es va extingint.

Gràcies

Aqui s´acaba la història. No se si serà per molt temps o per un instant petit.
Gràcies a totes i a tots els que m ´heu anat llegint i donant suport. M´he divertit, m´ha agradat l´experiència i gràcies a ella he conegut gent molt maca que m´ha enriquit, també m´ha engreixat la meva llista telefònica i el millor de tot, m´ha fet reviure molts bons moments, tambè de tendres, tambe de feixucs, però tots enquadernats amb bona companyia i fins i tot alguns n´he pres amistat.

Gràcies.

Entre avui i demà

Creu en el demà de festa matinera
Fuig de l’erm del fosc del lloc
Fas del manyac llunàtic el seny ferotge
Del goig de raig del sol fetitge
Creu i ratlla al negre entorn
Que t´aborda fns el ressó del teu nom
Retorb dels pors encalmats salvatges
La imatge nua de temps enllà
Ratlla les paraules impreses
Guarides en petits guions de futures escenes
Sinalefes entre mots lliures d´esquerdes
Pel escapar de l´avui que t´encadena.

GIRONA (dibuix de rnbonet)

S’emmiralla el teu encís
Dins els rius d´on ets ofrena
La pedra de Sant Narcis
Al voltant de La Devesa
Dansaire en una sardana
La muralla t’engalana,
Capital empordanesa.

Entre les aigües del Ter,
Onyar, Güell i Galligants,
Bressol de Santa Maria
I jardí dels catalans.

Escolta mar,

He vingut a veure't com cada nit
per a sentir-me prop per darrera vegada
dels teus batecs de sal, des de la terra.
Per a sentir-me per fi destinatari
de la teva immensa abraçada.

He portat a ròssec totes les vides
que m'has ofert en cada bateig, cada nit.
I aquí les tens, perquè les desis
barrejades entre les altres i les ofereixis
al més desgraciat dels teus nàufrags.

Ara sóc deixeble de les secretes confessions
que totes les nits engrandeixen la teva saviesa.
Nits on en la lluita entre aigües sabedores
s'amaguen les paraules dels individus.
Com jo les desprenia del meu cos la nit passada.

Presentat al Melorepte 27 proposat per desideri.
Tema: Canção do Mar
Artista: Dulce Pontes

Albufera

Davant de l´Albufera
Papalloneja una barca
Engronxada per les ones
del mar que em fa feliç
sense l´encis delmar
em moriria
sense l´encis del mar
sota el cel llis.

Davant de l´Albufera
Les aigües tenen per tu
Totes les hores del dia
Amb llum de plenitud.

A la costa valenciana
Si es pon el sol, una parca
La gavina dins la mar
I els somnis dins la barca.

Enllaç a la meva participació al dibuix de rnbonet

Seixanta Espurnes

Aquesta nit cauen del cel,

Trenta espurnes sobre el pit,
Desig de famolenca criatura
Ans xuclador del teu mugró
Era puresa i reu absolut,
De la teva satisfacció
Calma i digne privilegi
Racó infinit de tendresa
De la mare és benefici.

I altres trenta sobre el front
fi del rostre enllumenat
deixalla de la partida
que ha perdut el jugador
finalitzat aquest joc
has deixat de ser joguina
Enjoncada amb el dolor
de la punxada d’una espina.

Clemència

I em trobo atrapat per la teva fragància
La teva elegància que em te estabornit
La teva presència que el meu cor esclafa
Demano clemència, allibera'm de tu.

Desfés-me de la teva substància
La teva constància en posseir-me
El teu encanteri, infinit i magmàtic
Demano clemència, deslliga'm de tu.

No donis més corda que ja no vull dansa
Desclou-me la capsa quan la música aturi
I allibera l'esclau del meu cor latent,
Insistent t'ho demano, t'ho suplico, clement.

Co-guanyador junt amb Rita O'Neal del Melorepte 24 proposat per la Dolça Parvati
Mercy de Duffy

Relats en Companyia

Hi ha estones que visc enyorant-te.
Records de retalls del teu pas,
Que m’ apropa a tu tot passejant
Per l´illa closa, per on em sento ple, i tu rius
Entre les lletres d´aigua que ofereixen gratuïta llibertat.

T’ho volia dir...

Que tu ets molt més!. Molt més que un desert de flors.
Olor d’encanteri que em fa venir ganes de tu


No estic enfadat amb tu per passar les nits en blanc.
Ni per prendre’m les joguines quan te’n vas sense dir res.
Ni l’oblit que amb aparença recau per la paret
De les pàgines inèdites que encara no s’han descobert.
Ni per fer-me solitari com la nit sense estrelles
que no esborra la paraula que per mi resta companya.


Ara, ja sóc una part de les paraules lliures
Ja sóc perdedor quan juga la teva absència
Troba´m aquí, on m’allotja persistent
Un somriure. El d’un amic desconegut.
La carícia comentada, la llengua catalana
Arrels de lliri en aigua brava.

Permet-me el luxe per oferir-me nu
I gaudir a canvi, per que pinti el pintor
Com Paisatge, Bodegó o Marina,
El meu retrat, nuesa per docència.

Et diré a tot que sí, per volar
Si cal, a cops de tristesa
sobre el meu jardí particular
perdut en un instant etern
Per si ens trobem fortuits
A recer dels teus escrits,
Dona’ m la mà en silenci
I farem un vers per a tu
”El futur de la paraula
al lector desconegut”

Si algú segueix cercant-me
Em trobarà després de tu
Que si el poder de les paraules
Són esteles d’or i plata
Fas llum de la nit més fosca
I tot el que vull m´ho regales

Quan desperta un blau matí
A frec de pell d´un petit viure
I ens trobem folls de plaer
Entre llàgrimes i somriures
Sotraga´m foll i rabent
I t´estimaré tota la vida
Que em desfàs la melangia
I el teu nom és sempitern


Gràcies a tots els relataires “afegits a preferits” que han fet possible aquest poema dedicat a RC.

Sergi Yagüe Garcia; Dolors; Àfrika Winslet ; elisheba; Bruixot; Carme Cabús, pometa; Llibertas; RainBow_CoLouRs, Ferran de Montagut; Thyst; Unaquimera; ¥eÞe§; deomises; ametista; Maurici; Bel0970; Gessamí_blau, gypsy; angie; Sergi Elias Bandres,ANEROL, ROSASP; Thaïs; Dolça Parvati; franz appa, Epicuri, AnNna; Allan lee; OhCapità; George Brown, kispar fidu; Capdelin ;llampec; perunforat; Rita O'Neal, darkman, Màndâlf; Naiade; Jeremias Soler; Anna Sant i Ana; Leela; Marc Freixas; Montse Canes ; res no és mesquí; foster; Avet_blau; afrodita; copernic; rnbonet; jacobè; pivotatomic; Clar de lluna;ixnuir; Francesc Arnau i Chinchilla; Capità Borratxo

Enllaç

Postdata: Continuaré estimant-te

Fines pel.lícules de saliva empastifen el coll humit
Batec del joc sincronitzat entre complicitats i sorpreses
Delicadeses inesperades farcint el buit més buit
Xuclant vivència de sensacions mai descobertes
Esparveren els ulls tancats per mantenir-los desperts
Escurant fins l’últim fil de nit fins que la convertim en dia
Alliberant desconeguts plaers fins ara mai descoberts
Xarrup de tu, a glops de jo, els dos junts fem sintonia.

Portes obertes sense barreres ni cap passi
Que ens prohibeixi accedir a cada un dels nostres cossos
Deixant-nos la pell en cada gemec contrari
Fonent-la en un sol cos, dos cossos fosos
I que ara son deixalla del frenètic joc improvisat
On he deixat signat el que haig de demanar-te
Per si algun dia em mato donar el meu cor a l’afortunat
Que no ho serà per rebre'l, sinó per estimar-te.

Menorca 08, ja hem tornat!

Dir-te t´estimo se´m queda petit

Saps que t’estimo i no soc capaç
de dir-t’ho amb paraules?
Que no hi cap l’amor que et guardo
dins la paraula t’estimo?
Que se’m eixample la boca i se m’omple
quan dic que t’estimo
I el cor se m’infla tocant-me la pell
de tant que t’estimo?
Que els meus ulls parlen il.luminant-se
per dir que t’estimo
I tots els sentits desbocats es reuneixen
per conspirar que t’estimo?
Que tot el que sóc ho sóc per a tu,
de tant que t’estimo?

T’estimo.
Ho saps, que no tinc paraules per dir-t’ho?


Que vaig salar el mar, quan aquest era dolç,
amb granets de t’estimos?
Que vaig gelar els Pols, quan aquests eren mars,
amb vents de t’estimos?
Que vaig desfer els rius, quan aquests eren gel,
amb calius de t’estimos?

És la força que em mou, de tant que t’estimo,
però no tinc paraules per dir-t'ho.

Riu de vida-la vida és teva

Neixes, no saps que existeixes,
Però tots els que t’envolten riuen
I amb tu tots els que t’estimen viuen
Perquè neixes amb la sang del cos que deixes
No tries l'aire, ni el lloc ni el primer pas
Perquè neixes, sense saber que vius
I rere el plor veus la llum i somrius
Perquè neixes, sense saber que estàs.

Creixes, i de tot el que ets, en gaudeixes
I la pell se’t despulla de totes les espases
Transformades en roses que per estimar prepares
Amb gotes de cor obert que ens ofereixes
I amb tots els que t'envolten rius
Perquè creixes, i amb tu l'ànima respira
Creixes ferm com la llavor que s'ha fet tija.
Perquè la vida és bella i sobrevius.

I ara, mors, satisfet del camí recorregut
Sense luxes ni abundància, amb l'única riquesa
De ser lliure pels camins de la pobresa
Perquè mors, car la vida que has tingut
Que per tu, ha estat la teva i l'estimada
Reviuries dins un rull el que l’atzar t´ha portat
Perquè és la teva, l’estimada i desitjada
Perquè mores i amb tu mor felicitat.

Presentat al Melorepte nº 20 proposat per llampec
Noa "Beautiful that way"

Pruïja

Portes tancades que cauen a plom una damunt d’una altra
Cauen de l’escambell quan son cercades i guiades
Per la força irreverent que revolta els cors ferits
Que esquerden la matèria irrebatible fent-ne escletxes
Perquè a raig la llum travessi sense besllums ni galindaines.

Segueix el fil diàfan que amb degotall esfilegues
Des del petit boscall de pensaments alegres
Plantats en el camí de breny farcit de brolla
Que et porta incessable fins a qui conscientment t’espera
Amb un devessall de raimes per fer llibre.

L' afany que m’ofereixes ja és reconeguda victòria
I posa fi a la recerca il.limitada i persistent
Entre la sal de la terra i el cel enllaminat.
I ara que m’has trobat, gaudeix del descobriment.
Aborda´m el jardí secret, que ja tens la porta oberta.

Co-Guanyador del Melorepte 18 "Secret Garden" de Bruce Springsteen

enllaç

ÚNICA

Totes les imatges que et reflecteixen al paper
Son garlandes penjades que enllumenen el carrer
D’on desclouen el record de la mà entrellaçada
I l’abraçada rellent, la carícia infinita,
Resten al rerefons del calaix de dril folrat
Reposant el desgast del neguit enrinxolat


He escrit el teu nom en el pou més profund.


Tots els dibuixos que empastàrem al retall
D'orfes tovallons sobre taules de marbre
Ratlles de traç hipnòtic resseguiren els ulls
De mirada captiva, d’encalmat somriure
Resten al rerefons del calaix de dril folrat
Amagats de la memòria del record abandonat


He cridat el teu nom en el silenci més llunyà.


Records que m´ennueguen de llàgrimes plaents
Que cauen sobre els plecs dels retalls rebregats,
Que mullen les imatges que el temps ha escarbotat
Retroben les paraules que em van ser regalades,
Que trencaren els instants dels silencis gratuïts,
En obrir el calaix omplert del que no pot ser suplert.


He portat el teu nom a l’existència eterna.



Presentat al melorepte 17
Nothing compares 2U de Sinéad O'Connor

enllaç

Ametista

Quars violeta que desfà les nits
com poeta canta el seu vers escrit
sonors càntics de veu melodiosa.
Esculpeixen aliens la pedra preciosa,
que del riu d’on és la terra sura,
i ofereix tendresa en pots de confitura.

La dolça terra que la va veure néixer
permet l'amistat per veure-la créixer
amb fervents paraules que desfan la nit
seguit del silenci del cor encongit.

El cor i el silenci, de nit son companys
i vencen la distància, perquè pugui rebre
reflexos de quars dins l’aigua de l´Ebre
i un càlid desig d’un sentit per molts anys.

(Dedicat a Sandra
pel seu aniversari)

Ànima congelada

No visc, i res no sento
Renuncio a tot el que intento
Demostro a cada instant
L’agonia fonda i tendra
La tristor vulcanitzada
Perquè et veig
Lluny i distant
Enyorant-te el cor rebento
Anhelant aquells moments
Dels que n’érem propietaris
I ara no. I els requereixo
I m’amago

M’amago dels diàlegs quotidians
Que em fereixen quan pronuncien
El teu nom ara llunyà
M’amago. Encara, m’amago
Dels batecs incontrolables
Del meu cor esparverat
Invisibles pels ulls
Que no saben la veritat

I refreno els meus instints
De cercar-te pels racons
On em vas donar la vida
Per l’essència d’un petó
Per la pau d’una mirada,
Clavada, i que escalfa.

De la cambra on encara resten
Els teus plors abandonats,
Suren sons, màgica eufonia,
Dolça amargura que em trenca,
En sentir la teva veu,
Petits esbossos d’un somriure,
Espurnes de pessigolles
Que em donen forces per viure




I et recordo,
I em torturo, el cor em crema

Un petó
Una mirada
Ànima congelada
Per enyorança extrema


enllaç

Rei dels ports, bufó d’ultramar

Cavalques lliscant pel camí inexplorat.
Amb la teva presència altiva,
Quilla que el talla t’aboca al destí
Reforçat baticul, masteler abanderat.
Ondeges a popa el guarnit estendard,
Rei dels ports, bufó d’ultramar

Brisa boirina que bufa de proa
Es fa Tramuntana que gronxa messana.
La popa se’t corba, la brea s’esmuny,
Sense obra viva que es vegi damunt.
Has perdut el vent d’ajuda i vas
A la deriva pel mar dels morts.

Cents de norais vora el salnitre,
Supliques demanes en ser atacat,
Cents de timons o ales per veles,
O l’àncora arriada i ferm el través
Passejades d’aigua damunt el castell,
Cabrestants dansaires t’escarpien la pell.

Lluita ferotge que et doblega la fusta
Descobreix sinistre la teva derrota,
Enfonsant la bitàcola i la soledat
De desèrtiques cabines abandonades,
Que allotjaven els nàufrags ara restant
A la deriva pel mar de morts.

enllaç

SIC SIT (resposta a "Descobreix-te", de Jimbielard)

Junyeix les paraules que ofereixes
On el sol es desprèn de la seva cuirassa,
Agafa'n les restes i lleva'ls la pell
Necessària per a viure en aquest món.

Cavalca al llom de la montura més lliure,
Abraça l'horitzó amb l'amistat més sincera,
Llaura els camps del teu cor i planta-hi
Vinyes agraïdes per a collir-ne el raïm
Omnipresent de l'encaixada que ens falti.

Amic, company, germà de sang, vine i accepta
Resquícies de les meves paraules,
Bressars de la brisa marina que arriba
On només la vida sembla florir
-Nítids somnis per a que l'existència
Eclipsi l'ombra rància de la mort-,
Seguint amb les paraules que pronuncies.

Descobreix-te / Sic sit ( Aixi sigui)

Dedicat a deomises ( per a tu Lluís)

Guanyador del MELOREPTE 14 proposat per deomises

"Spread Your Wings", de Queen




Deixa els febles lligams per als insegurs,
Ensenya’ns el que fins ara ens hem perdut,
Òsculs de nit que les fades de dia mimen,
Maragdes clavades al fons de la terra,
Inventa’t si la teva existència no és eterna,
Sucumbeix al deliri dels ulls desperts que
Explosionen sentència en descobrir-te.
Sigues tu, estén les ales i vola.

enllaç

Els camins de l'existència

I dotze vegades tornaren les abelles al seu rusc
Perpetuades en llur memòria en descobrir el camí
Que dotze vegades feren en retornar resignades
Per no trobar el nèctar que buscaven pel seu fi

I torno jo també sobre el relleu les meves passes
Per adobar l'acció que una vegada em va perdre
Resultat aritmètic de la meva desesperació
Que m'enfonsa altra vegada més i més endins

I segueixo cercant la cruïlla ensangonada
On s'amaguen els camins de l'existència
On vaig perdre el meu somriure d'ignorant
Per haver escollit amb desencert la direcció equivocada

Però no cessaré, perquè hi hagi una tretzena
Perquè nous brunzits no recordin en va
El recorregut i la bresca per la que ara som aquí
Novament ressorgits per construir verdesca

I tretze vegades tornaran les abelles al seu rusc
Sense camí desconegut ja en la memòria resident
Que tretze vegades hauran refet en retornar
Apaivagant frustracions romanent un altre intent

enllaç

Pluja que recorda

Presentat al Melorepte nº 13 de RC proposat per Ametista "LLUNY"
sobre la musica de Nickelback "Far Away" de l´Àlbum "All the right reasons"




Plou, cau nostàlgia des del cel
Punxa el cor la llunyania
Que magnifica l’aigua pluja
on l’aixopluc pot oblidar-te
i l’aigualera recordar-te

Plou i vull beure’m l’aigua i vaig
Corrent pels bassals xapotejats
Pel lleuger caminar que m’acosta
Al teu crit d’enyorança estripa
Guiat em fuig la llunyania

Veig a contrallum per contemplar-te
Dins intenses fuetades d’aigua
que cauen esquitxant sobre el ciment
I alliberant t’estimos al seu esclat
Refugia les raons del meu remull

Glaucs els ulls que em descobreixen
configurant el teu rostre lluny
com eternes les imatges em fereixen
recordant-te fins tocar-te
el rostre encara fosc inexistent

I perquè plou et sento lluny
Car la pluja que ha estat remesa
Omple els bassals del teu plor
Des d´on cada gota et recorda
I suavitza el meu dolor

Un dia jo vaig ser bo

MELOREPTE11 Proposta : "Why Does My Heart Feel So Bad" de Moby
(fora de concurs)





Deixeu-me a prop del precipici
Tingueu-me pietat que decideixi
Forceu-me que el fi sigui l´inici
Eviteu-me res que ho impedeixi

Negueu-me l´ànima alliberada
Maltracteu-me la son perduda
Aparteu-me el despreci en la mirada
Clausureu-me la vida vençuda

Amagueu-me el camí de retorn
Lligueu-me les mans ferides
Rebutgeu-me vergonyes i perdons
perdoneu-me les vostres vides

Aneu-vos enrera
Que un dia jo vaig ser bo.

Qui els va parir.. i jo!!

Si em voleu veure, estic entre aquests ganàpies en una intrepretació d´una paròdia dels Golden Apple Quartet en un festival benèfic l´any 1999. Aix... com pasa el temps!!!!

Ninetes de vidre

Amagant-se els llavis per no dir res
Res és mes bonic que el premiat silenci
Silenci per sentir el batec de l’instant
Instant de calma i respir natural

Natural perquè el desprèn la rosa
Rosa airosa de pètals daurats
Daurats i intensos com raigs de sol
Sol madur que il•lumina els teus ulls

Ulls de nena de tendre mirada
Mirada ancorada en ninetes de vidre
Vidre feble, com fràgil la rosa
Rosa que gronxa la mirada amagant-se



Presentat al Repte Poètic Visual número 35 de RC

Per molts anys!!

Si somrius

Si et sents trista i abatuda
i creus que s’enfonsa el món
no abandonis la partida
ni t’endinsis en la son
que t’allunya de la vida

Posa-hi sucre a la ferida
I el dolor se’t farà apàtic
Com el gris que has fet a mida
Dins els teus ulls acromàtics
I que suaument s’hi nia

Si l’amargor en la mirada
T’eclipsa tot l´entorn
Fins plorar desconsolada
Treu el pa de dins el forn
I farceix-lo amb melmelada

Que és més dolça una tristor
Si fas la foscor més lliure
Per poder veure en colors
Només et caldrà somriure
Acomiadant-te del dolor.

Sentiràs que el plor minora
i l’aigua que duus a la sang
cercarà sorra per fer-ne fang
trobant-me al costat teu alhora

Que somrius

Inspirat en la cançó Smile de Charles Chaplin

Presentat al Melorepte nº 10 de RC

Enllaç

Sola

Sola,
En l’esperança del refugi que m’empari
del que em manca m’encobreixi
del que anhelo me' n farceixi

Perquè sola
No em minva els ànims la darwiniana pluja
Ni el fosc passat que m’ha ferit la fesomia
M’omple d’odi, ni recances, ni venjances.

Perquè arranjo bitllet sense tornada
Sola em queda el regust de mi mateixa
De la llum que avui m’ha entrat per una escletxa
i que m’ha atret per esperart-te encara sola

Sola m’acompanya el meu silenci
Il•lusionant-me per que el destí calent m’abraci
Que la foscor que deixo enrere es faci llum
I extraviï l’equipatge maltrobat fins els meus dies

Perquè sola, l’encanteri no és efímer
Sola espero eternament fins al deliri
ferida l’ànima nua i sense sacrifici
Alliberada per fi del captiveri.

Perquè viva
respirant la meva soledat
Romandré mullada fins cercar-te
Millor sola provaré la llibertat.


Presentat al Repte Poètic Visual nº 34 de RC

Enllaç

Papa, ara si

Papa, ara sí

Ja ha arribat l´hora,
lentament la llum s´enfosqueix
Me´n adono que no trigaré gaire en veure´t.

El meu cos detecta la teva presència
I es contrau impertinent sense dolor
El meu cor pateix, però no com sempre,
Ara exaltat per una anhelada retrobada.
El meu cap per fi desxifra l´enigma
Que la humanitat reclama desde fa segles

Papa, ara sí

Et sento més aprop teu
Quinze anys paint la teva absència i ara

Et sento papa.

Ja ha arribat l´hora
que comparteixi la teva nit eterna amb tu
Just m´he vist a terra,
m´ha vençut la consciència i ha marxat,
Creuant-se amb tu,
pel mateix camí per on m´has vingut a veure
i t´he vist amb mi

com quan jugàva enfilat sobre la teva espatlla,
i em portaves pel voltant de la taula rodona.

T´he vist com m´agafaves dins el mar,
fent- me tocar l´aigua amb la panxeta
T´he vist com corries incansable al costat meu
mentre anava amb bicicleta.

Et sento papa.
I no em puc moure,
però la teva energia em desprèn l´ ànima

La mama plora
i m´abraça

i em besa el front

i sento els seus llavis suaus
com denoten el seu desitg que aquest avió aterri

No crec en deus, inferns, cels ni paradisos.
Però crec en tu, papa.

Ja ha arribat l´hora
El meu buit per fi es torna a omplir,

Ja et veig, papa, com et sento.
Adèu mama,
ho sento.

Enllaç

El banc vermell

Les nostres mirades responen soles
les preguntes formulades,
El caprici del temps va assolir el seu criteri
separant-nos, però ara
que hem tornat a retrobar-nos
es hora d´ensenyar
les nostres cartes amagades

Va pasar el tren que els dos varem rebutjar,
M´ho estas dient aguantant-me la mirada
al mateix banc vermell on ens trovem ara asseguts
Sota l´arbre on fa quinze anys ens vam besar.

Per guarir-me de la llum que el sol derrama
He vingut sota l´arbre de la plaça
L´enyorança que et tenia se m´escampa
pels meus ulls que no miren on demanes.

Amb un gest aclucant l´ull em dius “apropa´t”
Mentre acosto lentament la meva cara
Un instant. Es para el temps. Ja tot s´atura
i un peto ressona tendre a cada galta.

ens vàrem dir adèu
enyorança eterna escrita en el cor
Permanentment esculpida durant els nostres viatges
I ara que et veig i t´aguanto la mirada
L´ombra de l´arbre amaga el plor protagonista
Que tantes nits d´insomni ardent ha estat present

Però estic content per ternir-te entre els meus braços
Com fa quinze anys, a la plaça,
sota l´arbre que cubreix el banc vermell


Enllaç

Letàrgia

Vigila,
vibra la parpella en sa nuança
Tremolosa obre escletxa al despertar
La ensucrada mandrosia que et farceix

Remor serena engronxa el somni
Blefaròtic el tic que et clausura l´esperit
Apaivagat en el vestit de carn i ossos
D´epidèrmia ressecada i bell acartronat,
cec el porus pels perennes raigs
Omnipresents enfiladissos pel teu rostre

Aixopluc solitari, no requereixo res més
La cirera ja és penjant de l´alta branca
Tendre, resquillosa i reflectant
el teus ulls que en apropar-se´n parlen
paraules d´enyorança
gloten plor del llagrimer
suor calmada,
calfred amarg,
badall vital.

Enllaç

Un circ massa proper

Estava tot com cada dia… les llums enceses, les cabòries a punt per l´inici de l´espectacle. Tot perfecte perquè els artistes comencessin el seu número diari. Hi havia un comodí que a l'inici feia de presentador: - Senyores i senyors… a la pista número dos…els….inigualables… Bi… and Ge! -dos fabulosos micos saltant un sobre l´altre, repetició idèntica del dia anterior. Aquest número ja l´havia vist anys enrere però quedava força més vistós aleshores quan eren dues puces. El pallasso sortia entre números, per anivellar el resultat de les actuacions, de vegades massa evidents. I com el veies patir, pobre, intentant agradar al petit públic fent tot tipus de jocs malabars, entorpits expressament per arrancar un petit somriure. Mentretant, el comodí – que ara feia de mosso de pista- recollía com podía els utensilis, doncs l´arena no es veia, estava plena de andròmines que havien fet servir els de l´espectacle anterior. Per fi presentàven el proper número.. – Senyores i senyors…. A la pista número dos… els… magnifics… Ge… and Bi!- Dos petits malabaristes que amb molts esforços intentaven esquivar tot tipus de llançaments que, alguns amb mala baba, es feien un a l´altre, fins que es calentaven com quan exploten les crispetes al arribar al seu punt màxim d´ebullició i llavors venia la pataleta, el plor i…GONG!! El comodí - ara mestre de cerimònies- va fe sonar el gong i es donar per acabada la funció. Ens vem disposar a sopar metre pensàvem em posar una xarxa al balcó.

Enllaç
Presentat al Repte nº 319 Tema: El Circ

Llegeix-me quan et faci falta

Ara, diga´m per què t´ennuega aquesta pena
Als teus bonics ulls hi ha un dolor que t´encadena
Aquesta pena que et fereix, no la deixis allotjar-se
Per què el teu cor encongeix i no deixa alliberar-te
No voldria veure´t aixi per molt que vulguis disimular-ho
Si la tristor no et deixa viure, no vulguis callar-ho
Diga´m, digues-m´ho tu sobre la meva espatlla, plorant
Compte amb mi ara i sempre per aixi seguir caminant
Camina per que aixi és la manera d´anar descobrint camí
Siguin rectes, corves o plens de pedres, trobaràs el teu destí.
Tan segura et vaig conèixer i ara la teva ala trencada
Deixa-me-la arreglar, la vull veure curada
Però, tu saps molt be que les penes van i desapareixen
Altre cop somriuràs i seràs feliç com les flors que al maig floreixen
Cada pas que hagis fet, cada pas que facis encara
Pot ser errat , pot ser encertat, però t´enforteix la mirada
Vinga, no has de plorar . et vull veure vibrar allí en lo mês alt.
Camina, mira endavant, agafa embrantzida i fes um salt.
I quan s´aturi aquesta pluja tèbia i fina
vull veure´t somriure
per compartir la teva alegria.


Enllaç

Xocolata amb llet

Hi ha molts tipus de xocolata.. i fins i tot ara, no sé des de quan, mesuren amb percentatges la quantitat de cacao.
A en Josep sempre li ha agradat la xocolata amb llet, amb totes les seves vertents.. sigui amb nous, amb panses, amb cafè amb ametlles.. , no així però amb la xocolata que en diem “negra”, que no porta gens de llet i la sensació al paladar pot resultar de gust fort i amarg. No li agrada la llet, desde petit que va deixar de tastar-la.. però el seu cos es conforma de moment, en rebre productes làctics, derivats de la llet com el formatge, el yogurt, els batuts,.. un substitut.
També hi ha molt tipus de sexe, fins i tot, i sense que en Josep sigui un gran expert, prefereix la qualitat a la quantitat. Li agrada el sexe.. Fer sexe amb una dona i totes les seves vertents… estigui a dalt, abaix, de costat, estirat, encongit... , amb amor..., pot fins i tot tenir la neurona del sexe lligada amb una corda mentre ella estira i estira com si olorés les feromones capulines a un kilometre ( com un gos mort de gana amb un troç de carn a dos metres, mentre la corda que el limita medeix metre i mig). Pot tenir, fins i tot, els pabellons auditius en alerta, les papiles gustatives atentes, l´olfacte ensinistrat per rebre les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l´any qualsevol sintoma del que pot ser un bocinet de lujuria, sexe , descontrol….. però de vegades el seu cos s´ha de conformar amb la solitut i el pensament que genera la amiga neurona i les ordres que li dona a l´altra amiga intima seva ( i que de vegades ell reflexiona) .. que menys mal que no tenim arpes ni peülles!!.. o tambè, els dies més mandrosos, es conforma amb menjar xocolata…- un substitut? – però que sigui amb llet, es clar.

Enllaç

A mi deixa´m tranquil.la

A que esperes per dir-li
A que esperes per dir-li el que d´una vegada et pot canviar la vida
A que esperes el que d´una revolada pot fer un gir de cent vuitanta graus el que estàs visquent a curt termini
A que esperes per publicar aquest secret ben amagat, ben guardat a pany i ferro, que per sort ningu el sap, i que per aixo es secret encara.
A que esperes a netejar-me amb totes les conseqüències.
A que esperes per dir-li
Ningú ho farà per tu, per que nomes tú tens aquesta veritat amagada.
Fes-me callar per deixar-te viure en pau cada segon, cada minut, cada hora, cada dia.
No deixis que jo et martiritzi més del compte i diga-li d´una vegada.
Desfes-te de l´angoixa de tenir-me tant present i aclareix-te el cap dient-li.
Digues-li d´una vegada i afronta tranquil el teu destí i a mi deixa´m tranquil·la.

Signat: La teva consciència



Enllaç

Emigrant

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc regalar-te

Un adèu fins la tornada
Les maletes sense fer
Les sabates descordades
Tres monedes gresquen soles
dins del moneder

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc recordar-te

Que t´estimo intensament
Amb la mirada als teus ulls
Esculpeixo aquest moment
Tinc tabac per quatre dies
Sis, si els nervis m´ho permeten
i assoleixo el que jo vull

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc convidar-te

A que facis el viatge
Pujo al tren, mentre em recordes
que jo no porto equipatge
Ultim avís i tanquen portes.
Desde el tren dues paraules
ja no sonen, ja son sordes.

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc abraçar-te

Per omplir-te de confiança
que el motiu de l´aventura
es per que tinc l´esperança
De tornar amb gran fortuna
d´equilibrar la balança
que fins ara en la misèria
injustament es decanta.

No hi ha temps el tren se´n va
Ni tan sols puc desitjar-te

Que la vida et faci riure
El tren avança, poc a poc
El que vull es sobreviure
Per poguer donar-t´ho tot
Mentre ens creuem la mirada
per ultima vegada,
no voldria penedir-me

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc despedir-me.

Enllaç

Cançó en clau de lluna

Escoltant una cançó, que m´emporta al passat
m´enlluernen melodies d´un moment que s´ha acabat
Volant per uns instants cap a un record permanent
m´esgarrifa com es clava l´anyorança en el present

Sensacions de cara blanca que em saluda somrient
Veig la lluna com em guaita alegre i confident
Protegint-me de la nit fosca i tancada
Engronxat pel so les flautes fan sonata matinada

Cau el Sol el Mi el Re el Do i el Fa
I un silenci que no fa pausa se´n va.
Tot seguit el La sostén el Si bemol
La tornada ja m´engronxa en un bressol

Sons anònims que acompanyen l´estelada
S´estenen pel paisatge mentre aterra la rosada
Dibuixen els estels un estiu de caramel
Configuren partitura pentagrames ran del cel

Esgotant la melodía les seves notes passatjeres
L´emocio m´ha retornat milers d´estones rialleres
m´oxigenen els pulmons olors velles i oblidades
m´inunden les orelles les paraules retrobades

Fa un raig de llum minvar la cançó recordada
La conciència es benvinguda i em desperto a punt d´albada
he gaudit la melodia com si mai mes fos sonada
Mentre espero una altra nit a que torni a ser escoltada.

Enllaç

El color dels meus ulls

La mare em va explicar, després de sis anys visitant especialistes, que la humanitat vivia en un món on encara hi havia arbres, com de verds eren els prats, els rius baixant de les muntanyes amb l´aigua clara. Uns arbres, em deia la mare, però, com eren els arbres? I les muntanyes? I l´aigua? I el prat verd? La mare m´explicava que el verd és un color, però, amb què el podia comparar si ni tan sols sabia com eren els altres colors que en deien vermell, groc, blau. El marró. El negre… I quina forma tenien els arbres?.
Un dia en vaig tocar un. Vaig sentir el remor del vent com feia moure les branques, que com m´havia explicat la mare, eren petites extensions de l´arbre d´on penjaven les fulles, que, de vegades també eren verdes, o grogues, o marrons… M´explicava que hi havia èpoques de l´any que no hi havia fulles perquè havien caigut totes…, però, a on? A terra. Al camp. Com era la terra? De quin color era la pedra? I la sorra? I el cel?

Quan caminàvem pel bosc, trepitjant petites branques, fulles seques, petites pedretes, clapes de sorra escampada sense renglera ni simetria, no tenia la mateixa sensació que quan el pare em portava a la platja.. Era un caminar mes lent, més feixuc.. Em posava descalç i sentia el tacte de la sorra, diferent a la de la muntanya. Sentia la fredor de l´aigua, com venia a veure´m cada tres segons per mullar-me els peus. També era clara l´aigua de la mar, mare?.. amb què la puc comparar l´aigua clara?. I si no és clara.. és fosca? Com em pots descriu-re el fosc, mare?
Vaig anar creixent i la mare s´esforçava en ensenyar-me, dia a dia com de bonic era el món, quantes coses hi havia per descobrir, per posar-hi forma, cosa que gairebé amb una perfecció natural aconseguia descriure dibuixant-lo en la meva memòria. Però li faltava el color.

La mare acostava les meves mans a la seva cara perquè pogués retratar-la de per vida i desar-la en el meu àlbum particular Les meves mans em servien per llegir la forma de la roca, punxeguda, on rebotava l´aigua, on s´enganxaven les algues, i poc a poc vaig anar descobrint el paisatge a la meva manera. A mi m´era igual que l´aigua fos clara o fosca o verda o groga o vermella. Havia descobert el meu color, que era el color de l´aigua. Els arbres, dibuixats en el meu pensament, tenien un color també especial, tenien… el meu color. Com el sol, la lluna, els núvols, les muntanyes, l´herba, els arbres….., les flors, fràgils al tacte, es despullaven dins el meu puny tancat, informant-me de la suavitat dels seus pètals, que ja tenien el meu color, definit i clar, i que es diferenciaven de altres formes, altres colors fins el punt que els podia comparar amb altres siluetes, altres formes i colors.

Els anys queien un rere l´altre, i la natura em va donar l´oportunitat de tenir un fill, un nen despert i sa que es el que més m´omple en aquesta vida. Volia ensenyar-li com era el món de meravellós, com la natura desprenia bellesa per tots els racons tot i la presència de la humanitat.

Que bonic es el món, oi mare? Ella va estar,fins els seus últims dies, alerta, al costat meu, per esforçar-se una altra vegada més en donar-me protecció i provant d´explicar-me com tot el que em rodejava anava canviant. Com s´estava deformant el paisatge que des de els sis anys em va fer conèixer amb les seves explicacions. Com cada vegada hi havia menys arbres; com els rius per on baixava l´aigua clara de les muntanyes s´havien degradat fins convertir-se en rieres quasi seques.

Fill meu!- vaig pensar en veu alta. mentre l´alletava- Com haguessis gaudit d´aquest món si l´haguessis vist amb el color dels meus ulls.

Enllaç

Temps

Tresor preuat
cada cop més valorat ,
el mateix cada dia,
passat, present, futur
tothom viu
el mateix temps
el moment
sigui on sigui gestionat
maleit contra-rellotge
i acabada inesperada

No s´atura
i el guanyem
i el gaudim
i el perdem
i el passem.


Enllaç

Avui em toca a mi

El meu cor finalment s´ha parat en veure´t aparèixer per la porta. No sento res. Només com plores. Has deixat el plec de revistes sobre la tauleta . Jo ja no les podré llegir. Ningú sap per què ho he fet. Be, sí… Tu sí. Però que no et devori la consciència perquè no és el que vull. Tampoc sé si t´importa. De fet, crec que no. Ni tan sols sé per què plores. Sempre he estat sota la teva ombra o rere la teva personalitat. Ara estic impassible, com sempre, encara que a diferència d´ahir, avui sóc jo el protagonista.


Enllaç

On hi ha un Delin posa-hi una De

Ella es deia Desesperació Nuncia, pero els amics li deien De. El seu marit, el senyor Qüent, estava arrivant tard a casa com de costum, i l´esperava espantada, com de costum, sentada en un tamburet de la cuina, mentre els seu fill de quatre anys dormía tranquilament, aliè a tot i protegit en el seu mòn de petits monstres.
Ja feia més de tres hores que el sopar era a taula, com de costum, i ella sabia que tornaria a viure una d´aquelles nits terribles, que com de costum, acaben amb la De plorant, tancada al lavabo, i en Delin demanant-li perdò desde l´altre costat de la porta. Ja feia dies que la De havia pensat anar a alguna comissaria, o millor, alguna d´aquestes associacions per demanar ajuda i no afrontar ella sola les sumades situacions que vivía, fingint fel.licitat per protegir al seu fill i erradament a ella mateixa , però quan es decidia, un ventalll de contradiccions volaven pel seu cap i girava cua culpabilitzant-se.

I aixi va ser. Tres llargues hores després de presentar el sopar a taula, s´obria la porta de l´infern …

Dos hores més tard, el nen observaba mig adormit desde la porta del passadis, com la De, estesa a terra, demanava clemència mentre en Delin la colpetejava fins deixar-la inmóvil, sentint-se amo i senyor d´una possesió feble i indefensa i culpable de totes les seves misèries. El nen es quedà paralitzat. Ha trigat cinc anys a explicar la seva vivència, tot i que ja en fa tres que el tinc acollit a casa. Possiblement ell no entengui res, però que aixequi el dit qui entengui perquè ja no hi havia De Nuncia però si Delin Qüent, com de costum.


Enllaç

No, jo no tinc nens

Dos quarts d´una del migdia

- Quines ganes d´arribar a casa!- em va dir la Marta.. – ara agafaria el cotxe i me n'aniria a fer la migdiada tranquil·lament, escarxofada al sofà, mentre la llum del sol m´acaricia la cara

- Doncs jo no!!

- Ah no? Noi.. no t´entenc.. prefereixes treballar les hores de gana i cruspir-te-les feinejant per un altra?, realment, no t´entenc.

- És que tu no tens qui cridi, qui jugui , qui es pugi per les parets, qui renyi, qui corri i salti de un lloc a l´altre, qui patalegi, qui plori, qui s´enfili al sofà, qui esgarrapi els coixins, qui arrossegui les cadires, qui estripi els contes, qui t´amagui el mòbil, qui tiri el paper pel terra, qui …..

- No, jo no tinc nens.


Dos quarts de cinc de la tarda.

- Quines ganes d´arribar a casa! –vaig dir a la Marta – ara agafaria el cotxe i me´n aniria corrents a casa saltant-me els semàfors en vermell mentre el meu cap anhel.la ansiosament el moment que posi la clau al pany!

- Doncs jo no!!

- Es que tu no tens amb qui jugar, amb qui deixar que s´enfilin a l´esquena mentre estàs de quatre potes cantant l´escarabat bum-bum, amb qui estudiar lliçons, amb qui jugar a buscar el mòbil amagat, amb qui cantar cançons que et recorden vells racons quan vivies amb els pares, a qui mirar com dorm, com seguir amb la mirada la fesomia de la cara d´aquest petit terratrèmol adormit fins l´endemà, tu no tens qui, jugant distretament deixa tot el que està fent quan sent el pany de la porta que poc a poc s´està obrint i, corrents, a galopades, ve a abraçar-te fent un salt., qui t´esperi, qui t´estimi i estimis amb sentiments que tu encara desconeixes.

- No, jo no tinc nens.



Enllaç

L´olor a pa calent desperta els cinc sentits

M´acompanya tendrament la mandrosia
Que embressola en el silenci de la nit
Engronxant-me m´acaronen tot el cos
Suaus llençols planers, llisats al llarg del llit

Els meus llavis es separen lentament
I denoten melindró i asperitat
S´humiteja en el meu somni el paladar
Culminant un sabor dolç i assalarat.

Ja es de dia i el sol cau per la finestra
Encoixinat veig en un costat l´escletxa
Per on passa el fil de llum matiner
fins l´habitació de parets blanques de cal freda

Sento l´aigua serenosa de la font
Com s´enganxa a cau d´orella el seu reureu
Com s´endinsa dins el canti de terrissa
Com s´emplena fent que el so sigui més greu

Fa sonora l´harmonia de la son
Els ocells i el murmuri de la gent
El silenci ha marxat des del carrer
I em desperta ... l´ olor a pa calent


Enllaç

Mirant per la petita finestra d´un avió

Des d'aquí no té importància
com petites veus les normes quan observes des de l`aire.
Quin sentit té que els sentits ens mantinguin tan alerta
pel poder, la burocràcia, l'ambició, la soledat,
les manies, les enveges, les baralles, la riquesa
i milers de coses més
que fan la llista molt llarga
que la vida des del terra
pot ser dolça o pot ser amarga
si depèn de amb quins ulls miren
els ulls de cada persona
no és més cec el que no veu
si no qui amb els seus ulls distorsiona.
És qüestió de trobar la bona perspectiva
una muntanya s`enlaira quan camines cap al cim
si la mires des de l´aire no hi veus cim, veus la muntanya.


Enllaç

"Que la vista no t`enganyi, vola i mira, despres viu.
Obro parentesi- escrit des d´ un minuscul portàtil, a Paris on la lletra A es la lletra Q i moltes lletres canviades mès i desde on no hi ha manera de saber on son els parentesis, els accents, la c trencada... gràcies a la pesona que un dia em va ensenyar a fer servir el teclat QWERTY. Xavier, grâcies per deixar-me el portatil i la casa aquests tres dies- tanco parèntesi i c`est fini."

Consols

Iaies.. no soles caminen, ni tampoc s´aturen
Seguint les rajoles de estretes aceres
Que abans eren fang i un mar de dreceres
rastre de petjades, espardenyes brutes

La cadira fora , a prendre la fresca
Petant la xerrada amb la porta oberta
El tramvia passa prop la roba estesa
Que surti la iaia, cridà una noieta

que em doni pa amb oli, com fa cada tarda
i pa de pessic, per amagar la gana
camisa nuada, pantalons de pana
bufanda de llana que sa mare carda.

Iaies, que ens donen la vida, resant parenostres
Que escolten sardanes des de que vam néixer.
I que en temps de guerra volen veure'ns créixer
Sense carn, ni peix, ni dolços ni postres

Ja no hi ha cadires prop la porta oberta
Tampoc hi ha tramvies, ni fang, ni drecera
Tan sols la negror de l´ombra a l´acera
Que surti la iaia, cridà una noieta

S´escolten les notes cançons de bressol
Que la iaia canta per fer-nos dormir
Ja no hi a pa amb oli, ni pa de pessic
però si la recordes si queda Consol.

Homenatge pòstum a les meves estimades Iaies Consol i Consuelo

Enllaç

Perdut

Què vols? Què busques?
No pensis, no diguis
Jo sé el que no trobes
No hi sóc , perquè jugues.





Enllaç

Ets

Ets rem quan sóc barca,
Sorra i aigua quan sóc flor
Sol de tarda quan m´abraces
Ulls de gata a la foscor

Rema i porta´m a la platja
Impregna´m tota la llavor
Escalfa´m, resguardat en els teus braços
mira´m i diga´m si veus amor.



Enllaç

Nervis

Estic sol, calent
resultat incandescent
cremor intern sense apagar
que em desgarra la pell
T´he vist! Per fi!





Enllaç

No com tu

No pot haver
nostàlgia amb tanta força
No es pot estar
tan viu amb l´anima morta
Per què no hi ets
quan obro aquesta porta
amb la il.lusió
De veure´t rere d´ella
Però amb frustració
M´arranco una costella
En descobrir
Que només estic jo.


Es pot tenir
La felicitat complerta?
Si existeix
Jo no la he descoberta
Però estic segur
Que això molt se li assembla
Esperaré
Poder assolir-la amb tu

No pot haver
Distància que ens separi
Si es pot trobar
Foguera que s´amagui
Sí que existeix
El cor se´m derriteix

Sí que conec
Moments que vaig tenir
Que amb carícies i abraçades
Poc a poc vas construir

Moments que ara encara
No deixen d´existir
Per què t´estimo , i ara
Es impossible resistir

Per que tot això que em dónes
No ho voldria perdre mai
Que la màgia que tu emanes
Pel camí que hem traçat
nineta , vida meva
Ja ningú la pot trencar


No pot haver
Ningú mes ……com tu

Enllaç

El sol de Barcelona

El sol de Barcelona
que m´enlluerna la cara
em diu que ha arribat l´hora
per despertar d´un bot
per dutxar-me i rentar-me
per beure aigua d´un got
que ja no és gaire d’hora
s´esta fent tard de pressa
i treure´m la disfressa
de son ràpidament
vestint-me sóc conscient
que la mandra m´acarona
que si ningú no m´enraona
fins i tot puc fer un cafè.


Els carrers son plens de gent
inconscients del que a mi em passa
fins la tarda hi ha impaciència
d´arribar corrents a casa
i estimar-te amb la mirada
per que el cor se´m accelera
i el pols em titubeja
quan tu puges les escales
reconec que tinc enveja
dels llocs per on tu passes.
I em donc compte que t´estimo
Que t´estimo nit i dia
Per això m´agrada dir-t´ho
Que avui serà un gran dia.
De nit la lluna blanca
Que ens mira d´alavora
De dia ja ho saps, nina
El sol de Barcelona

A qui estimo amb gran tendresa

Enllaç

Per tu, mama

Va florir el mes de març
quan neixen flors de primavera
una nena, que faltava
una nena que no hi era.

És la filla és la nena
La que juga amb les joguines
Qui dibuixa els seus dibuixos
Qui il•lusiona els seus desitjos
qui s´emporta les carícies
que la cuiden, que la mimen.

Sempre et fa sentir-te bé
Sempre atenta al teu costat
I si troba adversitats
Un somriure, I punt i a part

És la mare es la nena
La que et dona les joguines
qui dibuixa els teus dibuixos
Qui il•lusiona els teus desitjos
Qui et dona les carícies
Que et cuiden, que et mimen

Som per cel.lebrar, per agraïr
tot allò que hem après amb tu
és la nostra identitat
tot el que ens has ensenyat..

mama!

Quan em venen els records
De 60 anys que han passat
Sempre els recordo, sempre
Amb la Teresa al meu costat.

Ara es l´avia i es la nena
La que els dona les joguines
Qui dibuixa els seus dibuixos
Qui il•lusiona els seus desitjos
Qui els dona les carícies
Que els cuiden, que els mimen.

Lletra de la cançò "Per tu mama" dedicada a ma mare en el seu 60è Aniversari.

Enllaç