Sal calmada entre l'espessa runa que pertany al teu carrer
Resta immòbil entre les esquerdes del teu cor ferit
Ciutat deixeble de les ànimes viatgeres totes elles
Derrotades sense jugar ni a pirates ni a bandolers
Alienes al vencedor, venudes per ser encaixades
Dins la via del trajecte escollit pels comandants.
Centenars de comediants condemnats a fer somriure
Als esclaus que perpetus pengen dels fils dels titellaires
Cercant les espases abandonades, en les seves hores lliures,
Per fer-se’n propietaris abans que tornin a casa
Les aigües vermelles que han deixat en la memòria
Els teus carrers guarnits, la teva ciutat perduda.
(Caiguda i amb l’ànima morta rendeixes el darrer alè
Per enlairar la bandera que ens romandrà resistents).
Veritat que seria meravellos?
Veritat que seria meravellós
Que les espases fossin un pal de la baralla
Que l´escut una moneda portuguesa
I un tanc un gerro gran de cervesa
Veritat que seria meravellós
Que les bases fossin un costat d´un triangle
Que les esquadres només regles de diseny
I els gallets, galls petits.
Que apuntar fora dictar-li la taula a Manolito
I disparar donar-li una patada a una pilota
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor
Veritat que seria meravellós
Que les bombes fossin globus de xiclet
Que les sirenes fossin peixos amb cos de dona
I les “granades” un tipus de fruita
Que alarma fora un grup de rock and roll
I que la pólvora fora per fer focs artificials
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor
Amb els quals jo sempre pinto el teu cor
I que no existis cap més arma en el món
Que el de “mi arma” andalús.
Veritat que seria meravellós?
Teo Garralda / J.M. Montes
Entrades
2 comentarios:
les guerres ja ho tenen això...
tu ho has reflexat meravellosament.
He vist la mort i la destrucció i les hores que no transcorren
Quan la sang s’escola i embruta amb dolor les llambordes
Del més enllà d’allò que la derrota ens pren i la victòria
No serà capaç de retornar-nos i plorem i escorxem el cel
Amb esgarips d’animal vençut i degollat abans d’oblidar-se
De respirar l’aire enrarit per les cendres i l’anhel de les bombes.
He ensumat la putrefacció del ferum i les titelles esfilagarsades
Que reposen per sempre damunt de la brutícia i del llot
On la nit mai no gosarà existir per vergonya on la carronya
Només duu el nom de qui decideix vessar sang inútil
Per una bandera que cal repintar amb el valor d’homes humils.
d.
Publica un comentari a l'entrada