Barcelona, el cel, el mar...

Visites

dijous, 6 de març del 2008

Emigrant

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc regalar-te

Un adèu fins la tornada
Les maletes sense fer
Les sabates descordades
Tres monedes gresquen soles
dins del moneder

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc recordar-te

Que t´estimo intensament
Amb la mirada als teus ulls
Esculpeixo aquest moment
Tinc tabac per quatre dies
Sis, si els nervis m´ho permeten
i assoleixo el que jo vull

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc convidar-te

A que facis el viatge
Pujo al tren, mentre em recordes
que jo no porto equipatge
Ultim avís i tanquen portes.
Desde el tren dues paraules
ja no sonen, ja son sordes.

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc abraçar-te

Per omplir-te de confiança
que el motiu de l´aventura
es per que tinc l´esperança
De tornar amb gran fortuna
d´equilibrar la balança
que fins ara en la misèria
injustament es decanta.

No hi ha temps el tren se´n va
Ni tan sols puc desitjar-te

Que la vida et faci riure
El tren avança, poc a poc
El que vull es sobreviure
Per poguer donar-t´ho tot
Mentre ens creuem la mirada
per ultima vegada,
no voldria penedir-me

No hi ha temps, el tren se´n va
Ni tan sols puc despedir-me.

Enllaç

Cançó en clau de lluna

Escoltant una cançó, que m´emporta al passat
m´enlluernen melodies d´un moment que s´ha acabat
Volant per uns instants cap a un record permanent
m´esgarrifa com es clava l´anyorança en el present

Sensacions de cara blanca que em saluda somrient
Veig la lluna com em guaita alegre i confident
Protegint-me de la nit fosca i tancada
Engronxat pel so les flautes fan sonata matinada

Cau el Sol el Mi el Re el Do i el Fa
I un silenci que no fa pausa se´n va.
Tot seguit el La sostén el Si bemol
La tornada ja m´engronxa en un bressol

Sons anònims que acompanyen l´estelada
S´estenen pel paisatge mentre aterra la rosada
Dibuixen els estels un estiu de caramel
Configuren partitura pentagrames ran del cel

Esgotant la melodía les seves notes passatjeres
L´emocio m´ha retornat milers d´estones rialleres
m´oxigenen els pulmons olors velles i oblidades
m´inunden les orelles les paraules retrobades

Fa un raig de llum minvar la cançó recordada
La conciència es benvinguda i em desperto a punt d´albada
he gaudit la melodia com si mai mes fos sonada
Mentre espero una altra nit a que torni a ser escoltada.

Veritat que seria meravellos?

Veritat que seria meravellós
Que les espases fossin un pal de la baralla
Que l´escut una moneda portuguesa
I un tanc un gerro gran de cervesa

Veritat que seria meravellós
Que les bases fossin un costat d´un triangle
Que les esquadres només regles de diseny
I els gallets, galls petits.

Que apuntar fora dictar-li la taula a Manolito
I disparar donar-li una patada a una pilota
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor

Veritat que seria meravellós
Que les bombes fossin globus de xiclet
Que les sirenes fossin peixos amb cos de dona
I les “granades” un tipus de fruita

Que alarma fora un grup de rock and roll
I que la pólvora fora per fer focs artificials
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor
Amb els quals jo sempre pinto el teu cor

I que no existis cap més arma en el món
Que el de “mi arma” andalús.
Veritat que seria meravellós?

Teo Garralda / J.M. Montes