Ella es deia Desesperació Nuncia, pero els amics li deien De. El seu marit, el senyor Qüent, estava arrivant tard a casa com de costum, i l´esperava espantada, com de costum, sentada en un tamburet de la cuina, mentre els seu fill de quatre anys dormía tranquilament, aliè a tot i protegit en el seu mòn de petits monstres.
Ja feia més de tres hores que el sopar era a taula, com de costum, i ella sabia que tornaria a viure una d´aquelles nits terribles, que com de costum, acaben amb la De plorant, tancada al lavabo, i en Delin demanant-li perdò desde l´altre costat de la porta. Ja feia dies que la De havia pensat anar a alguna comissaria, o millor, alguna d´aquestes associacions per demanar ajuda i no afrontar ella sola les sumades situacions que vivía, fingint fel.licitat per protegir al seu fill i erradament a ella mateixa , però quan es decidia, un ventalll de contradiccions volaven pel seu cap i girava cua culpabilitzant-se.
I aixi va ser. Tres llargues hores després de presentar el sopar a taula, s´obria la porta de l´infern …
Dos hores més tard, el nen observaba mig adormit desde la porta del passadis, com la De, estesa a terra, demanava clemència mentre en Delin la colpetejava fins deixar-la inmóvil, sentint-se amo i senyor d´una possesió feble i indefensa i culpable de totes les seves misèries. El nen es quedà paralitzat. Ha trigat cinc anys a explicar la seva vivència, tot i que ja en fa tres que el tinc acollit a casa. Possiblement ell no entengui res, però que aixequi el dit qui entengui perquè ja no hi havia De Nuncia però si Delin Qüent, com de costum.
Enllaç
Fa 11 mesos
Entrades
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada