Barcelona, el cel, el mar...

Visites

diumenge, 24 de febrer del 2008

El color dels meus ulls

La mare em va explicar, després de sis anys visitant especialistes, que la humanitat vivia en un món on encara hi havia arbres, com de verds eren els prats, els rius baixant de les muntanyes amb l´aigua clara. Uns arbres, em deia la mare, però, com eren els arbres? I les muntanyes? I l´aigua? I el prat verd? La mare m´explicava que el verd és un color, però, amb què el podia comparar si ni tan sols sabia com eren els altres colors que en deien vermell, groc, blau. El marró. El negre… I quina forma tenien els arbres?.
Un dia en vaig tocar un. Vaig sentir el remor del vent com feia moure les branques, que com m´havia explicat la mare, eren petites extensions de l´arbre d´on penjaven les fulles, que, de vegades també eren verdes, o grogues, o marrons… M´explicava que hi havia èpoques de l´any que no hi havia fulles perquè havien caigut totes…, però, a on? A terra. Al camp. Com era la terra? De quin color era la pedra? I la sorra? I el cel?

Quan caminàvem pel bosc, trepitjant petites branques, fulles seques, petites pedretes, clapes de sorra escampada sense renglera ni simetria, no tenia la mateixa sensació que quan el pare em portava a la platja.. Era un caminar mes lent, més feixuc.. Em posava descalç i sentia el tacte de la sorra, diferent a la de la muntanya. Sentia la fredor de l´aigua, com venia a veure´m cada tres segons per mullar-me els peus. També era clara l´aigua de la mar, mare?.. amb què la puc comparar l´aigua clara?. I si no és clara.. és fosca? Com em pots descriu-re el fosc, mare?
Vaig anar creixent i la mare s´esforçava en ensenyar-me, dia a dia com de bonic era el món, quantes coses hi havia per descobrir, per posar-hi forma, cosa que gairebé amb una perfecció natural aconseguia descriure dibuixant-lo en la meva memòria. Però li faltava el color.

La mare acostava les meves mans a la seva cara perquè pogués retratar-la de per vida i desar-la en el meu àlbum particular Les meves mans em servien per llegir la forma de la roca, punxeguda, on rebotava l´aigua, on s´enganxaven les algues, i poc a poc vaig anar descobrint el paisatge a la meva manera. A mi m´era igual que l´aigua fos clara o fosca o verda o groga o vermella. Havia descobert el meu color, que era el color de l´aigua. Els arbres, dibuixats en el meu pensament, tenien un color també especial, tenien… el meu color. Com el sol, la lluna, els núvols, les muntanyes, l´herba, els arbres….., les flors, fràgils al tacte, es despullaven dins el meu puny tancat, informant-me de la suavitat dels seus pètals, que ja tenien el meu color, definit i clar, i que es diferenciaven de altres formes, altres colors fins el punt que els podia comparar amb altres siluetes, altres formes i colors.

Els anys queien un rere l´altre, i la natura em va donar l´oportunitat de tenir un fill, un nen despert i sa que es el que més m´omple en aquesta vida. Volia ensenyar-li com era el món de meravellós, com la natura desprenia bellesa per tots els racons tot i la presència de la humanitat.

Que bonic es el món, oi mare? Ella va estar,fins els seus últims dies, alerta, al costat meu, per esforçar-se una altra vegada més en donar-me protecció i provant d´explicar-me com tot el que em rodejava anava canviant. Com s´estava deformant el paisatge que des de els sis anys em va fer conèixer amb les seves explicacions. Com cada vegada hi havia menys arbres; com els rius per on baixava l´aigua clara de les muntanyes s´havien degradat fins convertir-se en rieres quasi seques.

Fill meu!- vaig pensar en veu alta. mentre l´alletava- Com haguessis gaudit d´aquest món si l´haguessis vist amb el color dels meus ulls.


Enllaç

dijous, 21 de febrer del 2008

Temps

Tresor preuat
cada cop més valorat ,
el mateix cada dia,
passat, present, futur
tothom viu
el mateix temps
el moment
sigui on sigui gestionat
maleit contra-rellotge
i acabada inesperada

No s´atura
i el guanyem
i el gaudim
i el perdem
i el passem.


Enllaç

dilluns, 18 de febrer del 2008

Avui em toca a mi

El meu cor finalment s´ha parat en veure´t aparèixer per la porta. No sento res. Només com plores. Has deixat el plec de revistes sobre la tauleta . Jo ja no les podré llegir. Ningú sap per què ho he fet. Be, sí… Tu sí. Però que no et devori la consciència perquè no és el que vull. Tampoc sé si t´importa. De fet, crec que no. Ni tan sols sé per què plores. Sempre he estat sota la teva ombra o rere la teva personalitat. Ara estic impassible, com sempre, encara que a diferència d´ahir, avui sóc jo el protagonista.


Enllaç

diumenge, 17 de febrer del 2008

On hi ha un Delin posa-hi una De

Ella es deia Desesperació Nuncia, pero els amics li deien De. El seu marit, el senyor Qüent, estava arrivant tard a casa com de costum, i l´esperava espantada, com de costum, sentada en un tamburet de la cuina, mentre els seu fill de quatre anys dormía tranquilament, aliè a tot i protegit en el seu mòn de petits monstres.
Ja feia més de tres hores que el sopar era a taula, com de costum, i ella sabia que tornaria a viure una d´aquelles nits terribles, que com de costum, acaben amb la De plorant, tancada al lavabo, i en Delin demanant-li perdò desde l´altre costat de la porta. Ja feia dies que la De havia pensat anar a alguna comissaria, o millor, alguna d´aquestes associacions per demanar ajuda i no afrontar ella sola les sumades situacions que vivía, fingint fel.licitat per protegir al seu fill i erradament a ella mateixa , però quan es decidia, un ventalll de contradiccions volaven pel seu cap i girava cua culpabilitzant-se.

I aixi va ser. Tres llargues hores després de presentar el sopar a taula, s´obria la porta de l´infern …

Dos hores més tard, el nen observaba mig adormit desde la porta del passadis, com la De, estesa a terra, demanava clemència mentre en Delin la colpetejava fins deixar-la inmóvil, sentint-se amo i senyor d´una possesió feble i indefensa i culpable de totes les seves misèries. El nen es quedà paralitzat. Ha trigat cinc anys a explicar la seva vivència, tot i que ja en fa tres que el tinc acollit a casa. Possiblement ell no entengui res, però que aixequi el dit qui entengui perquè ja no hi havia De Nuncia però si Delin Qüent, com de costum.


Enllaç

dimecres, 13 de febrer del 2008

No, jo no tinc nens

Dos quarts d´una del migdia

- Quines ganes d´arribar a casa!- em va dir la Marta.. – ara agafaria el cotxe i me n'aniria a fer la migdiada tranquil·lament, escarxofada al sofà, mentre la llum del sol m´acaricia la cara

- Doncs jo no!!

- Ah no? Noi.. no t´entenc.. prefereixes treballar les hores de gana i cruspir-te-les feinejant per un altra?, realment, no t´entenc.

- És que tu no tens qui cridi, qui jugui , qui es pugi per les parets, qui renyi, qui corri i salti de un lloc a l´altre, qui patalegi, qui plori, qui s´enfili al sofà, qui esgarrapi els coixins, qui arrossegui les cadires, qui estripi els contes, qui t´amagui el mòbil, qui tiri el paper pel terra, qui …..

- No, jo no tinc nens.


Dos quarts de cinc de la tarda.

- Quines ganes d´arribar a casa! –vaig dir a la Marta – ara agafaria el cotxe i me´n aniria corrents a casa saltant-me els semàfors en vermell mentre el meu cap anhel.la ansiosament el moment que posi la clau al pany!

- Doncs jo no!!

- Es que tu no tens amb qui jugar, amb qui deixar que s´enfilin a l´esquena mentre estàs de quatre potes cantant l´escarabat bum-bum, amb qui estudiar lliçons, amb qui jugar a buscar el mòbil amagat, amb qui cantar cançons que et recorden vells racons quan vivies amb els pares, a qui mirar com dorm, com seguir amb la mirada la fesomia de la cara d´aquest petit terratrèmol adormit fins l´endemà, tu no tens qui, jugant distretament deixa tot el que està fent quan sent el pany de la porta que poc a poc s´està obrint i, corrents, a galopades, ve a abraçar-te fent un salt., qui t´esperi, qui t´estimi i estimis amb sentiments que tu encara desconeixes.

- No, jo no tinc nens.



Enllaç

dimarts, 12 de febrer del 2008

L´olor a pa calent desperta els cinc sentits

M´acompanya tendrament la mandrosia
Que embressola en el silenci de la nit
Engronxant-me m´acaronen tot el cos
Suaus llençols planers, llisats al llarg del llit

Els meus llavis es separen lentament
I denoten melindró i asperitat
S´humiteja en el meu somni el paladar
Culminant un sabor dolç i assalarat.

Ja es de dia i el sol cau per la finestra
Encoixinat veig en un costat l´escletxa
Per on passa el fil de llum matiner
fins l´habitació de parets blanques de cal freda

Sento l´aigua serenosa de la font
Com s´enganxa a cau d´orella el seu reureu
Com s´endinsa dins el canti de terrissa
Com s´emplena fent que el so sigui més greu

Fa sonora l´harmonia de la son
Els ocells i el murmuri de la gent
El silenci ha marxat des del carrer
I em desperta ... l´ olor a pa calent


Enllaç

dilluns, 11 de febrer del 2008

Mirant per la petita finestra d´un avió

Des d'aquí no té importància
com petites veus les normes quan observes des de l`aire.
Quin sentit té que els sentits ens mantinguin tan alerta
pel poder, la burocràcia, l'ambició, la soledat,
les manies, les enveges, les baralles, la riquesa
i milers de coses més
que fan la llista molt llarga
que la vida des del terra
pot ser dolça o pot ser amarga
si depèn de amb quins ulls miren
els ulls de cada persona
no és més cec el que no veu
si no qui amb els seus ulls distorsiona.
És qüestió de trobar la bona perspectiva
una muntanya s`enlaira quan camines cap al cim
si la mires des de l´aire no hi veus cim, veus la muntanya.


Enllaç

"Que la vista no t`enganyi, vola i mira, despres viu.
Obro parentesi- escrit des d´ un minuscul portàtil, a Paris on la lletra A es la lletra Q i moltes lletres canviades mès i desde on no hi ha manera de saber on son els parentesis, els accents, la c trencada... gràcies a la pesona que un dia em va ensenyar a fer servir el teclat QWERTY. Xavier, grâcies per deixar-me el portatil i la casa aquests tres dies- tanco parèntesi i c`est fini."

dijous, 7 de febrer del 2008

Consols

Iaies.. no soles caminen, ni tampoc s´aturen
Seguint les rajoles de estretes aceres
Que abans eren fang i un mar de dreceres
rastre de petjades, espardenyes brutes

La cadira fora , a prendre la fresca
Petant la xerrada amb la porta oberta
El tramvia passa prop la roba estesa
Que surti la iaia, cridà una noieta

que em doni pa amb oli, com fa cada tarda
i pa de pessic, per amagar la gana
camisa nuada, pantalons de pana
bufanda de llana que sa mare carda.

Iaies, que ens donen la vida, resant parenostres
Que escolten sardanes des de que vam néixer.
I que en temps de guerra volen veure'ns créixer
Sense carn, ni peix, ni dolços ni postres

Ja no hi ha cadires prop la porta oberta
Tampoc hi ha tramvies, ni fang, ni drecera
Tan sols la negror de l´ombra a l´acera
Que surti la iaia, cridà una noieta

S´escolten les notes cançons de bressol
Que la iaia canta per fer-nos dormir
Ja no hi a pa amb oli, ni pa de pessic
però si la recordes si queda Consol.

Homenatge pòstum a les meves estimades Iaies Consol i Consuelo

Enllaç

Perdut

Què vols? Què busques?
No pensis, no diguis
Jo sé el que no trobes
No hi sóc , perquè jugues.





Enllaç

dimecres, 6 de febrer del 2008

Ets

Ets rem quan sóc barca,
Sorra i aigua quan sóc flor
Sol de tarda quan m´abraces
Ulls de gata a la foscor

Rema i porta´m a la platja
Impregna´m tota la llavor
Escalfa´m, resguardat en els teus braços
mira´m i diga´m si veus amor.



Enllaç

Nervis

Estic sol, calent
resultat incandescent
cremor intern sense apagar
que em desgarra la pell
T´he vist! Per fi!





Enllaç

No com tu

No pot haver
nostàlgia amb tanta força
No es pot estar
tan viu amb l´anima morta
Per què no hi ets
quan obro aquesta porta
amb la il.lusió
De veure´t rere d´ella
Però amb frustració
M´arranco una costella
En descobrir
Que només estic jo.


Es pot tenir
La felicitat complerta?
Si existeix
Jo no la he descoberta
Però estic segur
Que això molt se li assembla
Esperaré
Poder assolir-la amb tu

No pot haver
Distància que ens separi
Si es pot trobar
Foguera que s´amagui
Sí que existeix
El cor se´m derriteix

Sí que conec
Moments que vaig tenir
Que amb carícies i abraçades
Poc a poc vas construir

Moments que ara encara
No deixen d´existir
Per què t´estimo , i ara
Es impossible resistir

Per que tot això que em dónes
No ho voldria perdre mai
Que la màgia que tu emanes
Pel camí que hem traçat
nineta , vida meva
Ja ningú la pot trencar


No pot haver
Ningú mes ……com tu

Enllaç

El sol de Barcelona

El sol de Barcelona
que m´enlluerna la cara
em diu que ha arribat l´hora
per despertar d´un bot
per dutxar-me i rentar-me
per beure aigua d´un got
que ja no és gaire d’hora
s´esta fent tard de pressa
i treure´m la disfressa
de son ràpidament
vestint-me sóc conscient
que la mandra m´acarona
que si ningú no m´enraona
fins i tot puc fer un cafè.


Els carrers son plens de gent
inconscients del que a mi em passa
fins la tarda hi ha impaciència
d´arribar corrents a casa
i estimar-te amb la mirada
per que el cor se´m accelera
i el pols em titubeja
quan tu puges les escales
reconec que tinc enveja
dels llocs per on tu passes.
I em donc compte que t´estimo
Que t´estimo nit i dia
Per això m´agrada dir-t´ho
Que avui serà un gran dia.
De nit la lluna blanca
Que ens mira d´alavora
De dia ja ho saps, nina
El sol de Barcelona


A qui estimo amb gran tendresa

Enllaç

dimarts, 5 de febrer del 2008

Per tu, mama

Va florir el mes de març
quan neixen flors de primavera
una nena, que faltava
una nena que no hi era.

És la filla és la nena
La que juga amb les joguines
Qui dibuixa els seus dibuixos
Qui il•lusiona els seus desitjos
qui s´emporta les carícies
que la cuiden, que la mimen.

Sempre et fa sentir-te bé
Sempre atenta al teu costat
I si troba adversitats
Un somriure, I punt i a part

És la mare es la nena
La que et dona les joguines
qui dibuixa els teus dibuixos
Qui il•lusiona els teus desitjos
Qui et dona les carícies
Que et cuiden, que et mimen

Som per cel.lebrar, per agraïr
tot allò que hem après amb tu
és la nostra identitat
tot el que ens has ensenyat..

mama!

Quan em venen els records
De 60 anys que han passat
Sempre els recordo, sempre
Amb la Teresa al meu costat.

Ara es l´avia i es la nena
La que els dona les joguines
Qui dibuixa els seus dibuixos
Qui il•lusiona els seus desitjos
Qui els dona les carícies
Que els cuiden, que els mimen.

Lletra de la cançò "Per tu mama" dedicada a ma mare en el seu 60è Aniversari.

Enllaç

Veritat que seria meravellos?

Veritat que seria meravellós
Que les espases fossin un pal de la baralla
Que l´escut una moneda portuguesa
I un tanc un gerro gran de cervesa

Veritat que seria meravellós
Que les bases fossin un costat d´un triangle
Que les esquadres només regles de diseny
I els gallets, galls petits.

Que apuntar fora dictar-li la taula a Manolito
I disparar donar-li una patada a una pilota
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor

Veritat que seria meravellós
Que les bombes fossin globus de xiclet
Que les sirenes fossin peixos amb cos de dona
I les “granades” un tipus de fruita

Que alarma fora un grup de rock and roll
I que la pólvora fora per fer focs artificials
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor
Amb els quals jo sempre pinto el teu cor

I que no existis cap més arma en el món
Que el de “mi arma” andalús.
Veritat que seria meravellós?

Teo Garralda / J.M. Montes