Un dia en vaig tocar un. Vaig sentir el remor del vent com feia moure les branques, que com m´havia explicat la mare, eren petites extensions de l´arbre d´on penjaven les fulles, que, de vegades també eren verdes, o grogues, o marrons… M´explicava que hi havia èpoques de l´any que no hi havia fulles perquè havien caigut totes…, però, a on? A terra. Al camp. Com era la terra? De quin color era la pedra? I la sorra? I el cel?
Quan caminàvem pel bosc, trepitjant petites branques, fulles seques, petites pedretes, clapes de sorra escampada sense renglera ni simetria, no tenia la mateixa sensació que quan el pare em portava a la platja.. Era un caminar mes lent, més feixuc.. Em posava descalç i sentia el tacte de la sorra, diferent a la de la muntanya. Sentia la fredor de l´aigua, com venia a veure´m cada tres segons per mullar-me els peus. També era clara l´aigua de la mar, mare?.. amb què la puc comparar l´aigua clara?. I si no és clara.. és fosca? Com em pots descriu-re el fosc, mare?
Vaig anar creixent i la mare s´esforçava en ensenyar-me, dia a dia com de bonic era el món, quantes coses hi havia per descobrir, per posar-hi forma, cosa que gairebé amb una perfecció natural aconseguia descriure dibuixant-lo en la meva memòria. Però li faltava el color.
La mare acostava les meves mans a la seva cara perquè pogués retratar-la de per vida i desar-la en el meu àlbum particular Les meves mans em servien per llegir la forma de la roca, punxeguda, on rebotava l´aigua, on s´enganxaven les algues, i poc a poc vaig anar descobrint el paisatge a la meva manera. A mi m´era igual que l´aigua fos clara o fosca o verda o groga o vermella. Havia descobert el meu color, que era el color de l´aigua. Els arbres, dibuixats en el meu pensament, tenien un color també especial, tenien… el meu color. Com el sol, la lluna, els núvols, les muntanyes, l´herba, els arbres….., les flors, fràgils al tacte, es despullaven dins el meu puny tancat, informant-me de la suavitat dels seus pètals, que ja tenien el meu color, definit i clar, i que es diferenciaven de altres formes, altres colors fins el punt que els podia comparar amb altres siluetes, altres formes i colors.
Els anys queien un rere l´altre, i la natura em va donar l´oportunitat de tenir un fill, un nen despert i sa que es el que més m´omple en aquesta vida. Volia ensenyar-li com era el món de meravellós, com la natura desprenia bellesa per tots els racons tot i la presència de la humanitat.
Que bonic es el món, oi mare? Ella va estar,fins els seus últims dies, alerta, al costat meu, per esforçar-se una altra vegada més en donar-me protecció i provant d´explicar-me com tot el que em rodejava anava canviant. Com s´estava deformant el paisatge que des de els sis anys em va fer conèixer amb les seves explicacions. Com cada vegada hi havia menys arbres; com els rius per on baixava l´aigua clara de les muntanyes s´havien degradat fins convertir-se en rieres quasi seques.
Fill meu!- vaig pensar en veu alta. mentre l´alletava- Com haguessis gaudit d´aquest món si l´haguessis vist amb el color dels meus ulls.
Enllaç