Sóc la remor de l'aigua que les pedres refreda
Un riu d’esperança que baixa per la fageda.
Sóc el tall de la flor que neix de la llavor
On l’hivern va deixar soterrat el teu nom.
Sóc el tronc de l'arbre escapçat pel vent
Que dorm cada nit prop el teu cor calent.
Sóc el meandre que voreja la verdesca
I enfila de nou el camí de l'aigua fresca.
Sóc la mel que l’abella al rusc amaga
Una tresca dins el bosc de les fades.
Sóc escultura de fulles, meravella futura
Un somni d'amor a una mare abatuda.
Veritat que seria meravellos?
Veritat que seria meravellós
Que les espases fossin un pal de la baralla
Que l´escut una moneda portuguesa
I un tanc un gerro gran de cervesa
Veritat que seria meravellós
Que les bases fossin un costat d´un triangle
Que les esquadres només regles de diseny
I els gallets, galls petits.
Que apuntar fora dictar-li la taula a Manolito
I disparar donar-li una patada a una pilota
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor
Veritat que seria meravellós
Que les bombes fossin globus de xiclet
Que les sirenes fossin peixos amb cos de dona
I les “granades” un tipus de fruita
Que alarma fora un grup de rock and roll
I que la pólvora fora per fer focs artificials
I que els “persing” fossin aquella marca de retolador
Amb els que tu sempre pintes el meu cor
Amb els quals jo sempre pinto el teu cor
I que no existis cap més arma en el món
Que el de “mi arma” andalús.
Veritat que seria meravellós?
Teo Garralda / J.M. Montes
Entrades
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada